Driver al festival de cinema fantàstic de Sitges

Vaig anar a veure Drive al Festival de cine de Sitges a la sessió de les 11:00 del matí i malgrat haver hagut de matinar un dissabte, amb la conseqüent resaca que carregues a les esquenes, em va molar tant que crec que val la pena dedicar-li un post.

Cada pla de la peli esta pensat i cuidat, transmet cert sentit de l'estètica i és maco de veure, coi. Les escenes d'acció són brutals, fins al punt de deixar-te la boca oberta o haver de pillar un coixí per amagar-te de tanta barbarie.Això, obviament, és positiu. Ja només dir que la banda sonora de la peli es tremenda. D'un caire dels any 80 molt marcat. Aquí un exemple per a la posteritat:

La curiositat segons Michel Foucault

Jo, a vegades, vaig a la biblioteca. I a vegades, a part de còmics, també agafo en préstec algun llibre. Ahir vaig agafar "La sexualitat segons Michel Focault", un llibre que pretén fer encabir la obra de tres volums de Michel Focault, que parla de la sexualitat, en un document de 90 pàgines. La col·lecció del llibre és diu "filosofía per a profans", i com que en realitat, això sóc jo, un profà, em va com anell al dit. 

Bé, tot això ho explico perquè en aquest llibre he llegit un paràgraf que parla de la curiositat. M'ha agradat molt i m'agradaria compartir-ho ja que penso que la curiositat és un dels motors esencials per viure feliç. Aquí ho deixo:

"La curiositat és un vici que ha estat estigmatitzat pel cristianisme, també per la pròpia filosofia, fins i tot per una certa concepció de la ciència. Curiositat, futilitat. Tanmateix, la paraula m'agrada; em suggereix quelcom de diferent: evoca la "preocupació"; evoca la cura amb què es pren allò que existeix i allò que podria existir; un sentit aguditzat de la realitat, però que no immobilitza mai el seu davant; una promptitud a l'hora de trobar estrany i singular el que ens envolta; un cert afany per desfer-nos de les nostres familiaritats i mirar d'una altre manera les coses; un fervor per copsar allò que passa i allò que està passant; una desimboltura respecte de les jerarquies tradicionals en relació a allò que és important i essencial".

La sexualitat segons Michael Focault

Revoltes a Londres i Eduardo Galeano

Avui he agafat el London Evening Standards. Aquest diari gratuit és més gruixut que molts dels diaris que s'han de pagar a la nostre terra. Avui, tercer dia de les revoltes a Londres, dedicava 20 pàgines a parlar del tema: "els anarquistes cremen la ciutat", deia.

Després de fullejar-lo m'he posat a llegir el llibre d'Eduardo Galeano "Patas arriba. La escuela del mundo al revés" (1998). I m'he quedat sorprés de les coincidències que he trobat del que està passant a Londres amb el en el següent passatge:

"Un joven antropologo norteamericano, Dennis Roger, se metió de pandillero en una de las bandas que aterrorizan los barrios de la ciudad de Managua. El antropólago pudo comprobar que las pandillas son la respuesta violenta que dan los jovenes a la sociedad que los excluye, y llegó a la conclusión de que no sólo florecen por causa de la pobreza feroz y de la ausencia de cualquier posibilidad de trabajar o estudiar, sino también por la desesperada búsqueda de alguna identidad" 

Aquí una versió del perquè de tot plegat...

Visita a "Bunhill Fields Burial Ground" i "Highgate Cemetery": allà on viuen els morts.

El primer dia que vaig agafar el bus va ser per a anar de la feina a la residència. Sorprenentment la parada del bus més propera a casa em va deixar just al costat d'un cementiri: Bunhill Fields Burial Ground. Tot content hi vaig entrar i vaig descobrir que allà hi descansa William Blake i William Dafoe entre molts altres honorables cadàvers. Què gran! amb el que a mi m'agraden els cementiris! La tomba de William Blake no té res d'especial, però la gent hi deixa poesies, cigarrets, monedes i altres andròmines. Per això mola. També mola perquè és la tomba de William Blake, clar.

El següent cementiri que he visitat ha estat el de Highagate Cemetery. Brutal, brutal indret. De moment és dels llocs que m'han molat més de Londres. Literalment és pot dir que es una selva, un bosc, els arbres i les flors creixent salvatges i sembla que les tombes també creixin entre la natura. Molt recomanable. A més si entens be l'anglès, el guia t'explica histories sòrdides i increïbles (suposo) del que allà ha passat.

No m'enrotllo més. Si teniu preguntes, voleu fer comentaris, o insultar, ja sabeu, això és un bloc serveix per a aquestes coses a part de fer-me les meves palles mentals.

Tomba de Tom Sayers, el més gran boxejador del 1800

És xula però fa por

El bosc salvatge

Les arrels estimen a les tombes

La tomba del britanic que va portar animals exòtics a la GB

Els arbres també estimen les tombes

Va morir massa jove...però el seu vestit era molt mono

Continua somrient, clar que si!

En William té molts admiradors

Londres em mira

A Londres hi ha càmeres per tot arreu. En tots els passadissos de la residència on visc, en totes les cantonades de tots els carrers, en moltes entrades d'edificis, dins de les botigues i els bars, fins i tot a dins de les esglèsies!!!! 

Investigant he vist que hi ha una web d'una gent que milita per l'abolició de les càmeres controlades pel Gran germà de Londres . És molt i molt fort.

• http://www.no-cctv.org.uk/ 

 

Aquí us deixo unes poques imatges que he anat fent...

Un mes a Londres

Ja fa un temps que volia fer aquest bloc. Abans de venir cap a Londres. La idea era explicar les experiències que visc aquí i il·lustrar-les amb les fotos que faig. Però la cosa s'ha anat allargant i fins ara, un mes després d'arribar a aquesta gran Gran ciutat, no l'he creat.

Potser continuaré actualitzant aquest bloc quan torni a Vilanova. Qui sap? Ja veurem què passa. 

En fi, que queda oficialment inaugura't el meu bloc!